LA RIBALERA
La Ribalera és una vall del Pallars Sobirà al límit amb l'Alt Urgell, drenada pel riu Romadriu o riu de Santa Magdalena, que té la seva capçalera a la línia de crestes de la serra del Covil. Limita pel nord amb la vall Ferrera, des del coll de la Mànega que la comunica amb la coma de Burg, fins al coll de Conflent que la comunica amb la vall d'Aós i amb Andorra, passant pels pics del Covil (2542 m ) i del Salòria
(2789m). És una vall de titularitat compartida i amb molta història, força
verge i desconeguda i d’una gran riquesa a nivell de paisatge, fauna i flora.
HISTÒRIA
Prega un refrany popular que "qui no sap servir-se de tres mil anys d’història, viurà a l’ombra tota la vida", així doncs cal primer conèixer l’evolució d’un territori per a entendre el seu paisatge i poder, aleshores, gestionar-lo. En paraules de Ramon Folch, el paisatge és el resultat d’un "algorisme socioeconòmic", i per aquesta raó, apuntem cinc cèntims de la relació, que en els ultims segles, l’home ha tingut amb la Ribalera.
La Ribalera, diferent a l’actual pel que fa a la seva extensió i delimitació, ha estat un territori fortament lligat a l’activitat humana. Dintre el bosc hom trobava, als voltans del segle XII, quatre pobles i dos hospitals, Romadriu, Colomers, Castellarnau, Serret i els hospitals de Sant Joan de l’Erm i el de Vaell. Els dos hospitals eren dins dels vials més importants: el que des de Rialp anava cap a la Seu, o que pel canal de Romadriu i pel vial de Colomers es dirigien cap a Tírvia i la Coma de Burg.
L’Hospital de Vaell (o Vell), situat al mateix emplaçament de l’actual ermita de Santa Magdalena, fou un monestir fundat per Castellarnau (conseller oficial del vescomtat de Castellbó), en el segle XII, instal·lant-hi l’Ordre Hospitalària de Sant Joan de Jerusalem amb les funcions de centre cultural, d’ensenyament, i religiós de la Ribalera i com a refugi de peregrins. Fou abandonat a meitat del segle XIV. Al segle XVI l’ermità s’enrunà i no fou fins el 1700 quan es reconstruí. L’església romànica de Santa Magdalena ha continuat fins avui, com a centre de culte de la Ribalera, Coma de Burg, vall de Castellbò, Civís, Aós i Asnurri.
En el mateix segle XII, però una mica més tard, s’instal·là un altre hospital, de la mateixa ordre, al vessant obac de la Vall, al marge esquerre del riu Romadriu, creant Sant Joan de l’Erm, que es convertiria en centre d’atracció religiosa i de nombrosos conflictes per la possesió dels rics recursos naturals de la zona. Va pertànyer al terme de Rubió i Vilamur fins a finals del segle XV, quan s’originaren els conflictes amb la Vall de Castellbó (que penetrava cap a Sant Joan) i amb Tírvia, Burg i Farrera (per l’ocupació de les terres abandonades de Ribalera i l’aprofitament dels seus recursos). El límit dels dos comtats, el de Vilamur (de la Vall de Castellbó) i el de Castellbó (de Tírvia, Burg i Farrera) es trobava en el camí que passa pel mig del santuari, el que dóna idea de la conflictivitat d’aquest bosc que sempre ha estat terra fronterera. El 1760 Vilamur reconeix l’oblit en l’exercici del seus drets en l’administració religiosa del santuari, al temps que els de Castellbó adquireix la possessió pacíficament . Repetits incendis provocats, sospitosos d’amagar reivindicacions de termes, duen a reconstruir l’ermita a la Basseta (on avui trobem les instal·lacions d’esquí nòrdic), en ple territori de la Vall de Castellbó, tot i la forta oposició dels pobles de la Coma de Burg. L’antic emplaçament passarà a anomenar-se Sant Joan de l’Erm Vell.
L’origen dels nombrosos enfrontaments que s’han donat en aquest bosc, troben la seva raó, en gran part, en el despoblament total dels nuclis de Castellarnau, Serret i Colomers i temporal Romadriu. Aquestes marxes eren degudes a les dures condicions de vida a l’hivern i a les guerres entre el comte del Pallars i els Comenge. Al segle XV, amb el despoblament total, el vescomtat de Castellbó es divideix en 5 quarters, un d’ells encapçalat per Tírvia, que comprenia Mallolís, Sant Joan de l’Erm, Burg, Farrera i Ribalera.
Amb tot, a finals del segle XV i principis del següent, en la Ribalera es donava la situació següent:
- Burg i Farrera han ocupat i incorporat al seu terme una gran part dels antics termes de Serret, de Castellarnau i de Colomers.
- La irrupció de la potent vila de Tírvia, que no tenia terme fronterer amb la Ribalera. Un dels pobles que hi havia entremig, Mallolís, és absorbit, fent possible la penetració de Tírvia a la Ribalera.
- La vall de Castellbó penetra per Sant Joan de l’Erm, on entraran en conflicte amb els altres pobles.
- Les zones centrals al nord i sud del Romadriu no pertanyen ni a Tírvia ni a la vall de Castellbó, tampoc és una muntanya comuna entre els altres dos pobles.
Els únics que realitzaven actes de propietat a tota la Ribalera eren Burg i Farrera, ja que hi pasturaven les herbes i el bestiar dormia a la zona, i tenien emprius en els termes de la vall de Castellbò.
Aquests fets provocaran una sèrie de conflictes per la possessió de la Ribalera fins al segle XIX. Durant el segle XVI foren continus els enfrontaments per els drets de pastura,entre els pobles de la Coma de Burg i la vall de Castellbó, situació que es resolgué als tribunals a favor dels primers degut als més de 200 anys de possessió de la zona.
El 1755, l’endeutament dels pobles de Tírvia, Burg i Farrera, els hi fa vendre els drets per fer carbó i carbonejar als boscos de Ribalera a Carles de Castellarnau d’Alins per a obtenir carbó per a les seves fargues de Vallferrera. En aquestes dates, el mateix Carles de Castellarnau, obté el permís de controlar les aigües, element que era d’ús lliure per les comunitats, per així poder-la explotar per les seves molines i fargues. L’any 1759, el ritme de desforestació era excessiu i les comunitats volen que s’aturi o es quedaran sense boscos. Les comunitats acudeixen a la Reial Audiència perquè es declari nul·la la venda. Carles de Castellarnau es defensa dient que li pertany el bosc per l’establiment d’una nova farga, al·legant que proporcionava treball tant a la Vall Ferrera com a la Coma de Burg. Els tres pobles, veient com els beneficis del carbó, ferro i comerç, anaven cap a les mans dels poderosos, fan valer els seus drets i tornen el pre de compra dels boscos als Castellarnau.
Fruit d’un repoblament que s’havia donat a Romadriu, cap al 1550, aquest poble comença el1781, a reclamar el seu
terme propi. L’any següent Romadriu s’agermana amb la vila i vall de Castellbò,
els quals veuen en Romadriu la possibilitat d’obtenir la possessió de la
Ribalera. Aquesta situació propicia nous enfrontaments entre les comunitats per
demostrar els seus drets i interessos sobre la zona.
Al 1784 s’ordena a cada part que nomeni un geòmetra perquè realitzi un mapa sobre els límits de la Ribalera, tenint en compte les reivindicacions de les dues comunitats.
Una sentència del 1790 reconeix els límits reclamats per la part de Tírvia, Burg i Farrera, reconeixent els emprius de Romadriu i Castellbò sobre la part sud de la Ribalera. Aquell mateix any els pobles de la Coma tornen a vendre als Castellarnau el dret de fer carbó, degut a l’endeutament que tornen a patir les comunitats. Aquest cop però, hi haurà dos experts que s’encarregaran de marcar els arbres que es poden tallar evitant una nova desforestació massiva.
L’any 1791 les comunitats de Tírvia, Burg i Farrera fan un agermanament amb la comunitat de Romadriu, renunciant aquesta a l’antiga unió amb la vall de Castellbò i tenint la possibilitat de poder participar en els beneficis de la Ribalera.
L’acord definitiu entre Tirvia, Burg, Farrera i la vila i vall de Castellbó, s’aconsegueix el 1807, reunits a l’ermita de Sant Joan de l’Erm, posant fi a segles d’enfrontament, creant i reglamentant una explotació comuna i zones d’emprius.
La història recent de La Ribalera irromp el segle XIX amb la introducció de la societat liberal i capitalista, que es traduirà en el Pallars com la presència de l’Estat en el control dels aprofitaments. L’any 1855 trobem una Ribalera dividida en dos muntanyes:
Una Ribalera de la part obaga, partida de Sant Joan de l’Erm, de comú aprofitament dels pobles de Tírvia, Romadriu, Mallolís, Burg i Farrera.
Una Ribalera que es correspondria a la part nord del riu Romadriu, de comú aprofitament dels pobles de Tírvia, Romadriu, Burg, Farrera i la vila i vall de Castellbó.
El reial decret de 1897, amb la creació del catàleg de "Montes de Utilidad pública", provoca els primers intents de escissió dels emprius i agermanaments, ja que els batlles dels pobles aprofiten per declarar a favor del seu terme, el domini de les muntanyes.
Finalment l’adscripció de la Ribalera al terme de Farrera ha provocat diversos conflictes amb la vila de Tírvia, la vila demanarà, per evitar més problemes, la divisió dels drets de la Ribalera. La lentitud de l’administració estatal va fer desaparèixer els ànims de divisió salvant així l’agermanament.
Al 1959 Tírvia i Farrera regulen les muntanyes comunals, un dels conceptes que es defineixen és la condició de "veí-cap de casa", beneficiari dels aprofitaments comunals, aquesta formulació inclou:
- Els veïns caps de casa de família originària de la població, amb casa oberta de forma habitual i permanent, i els veïns casats a la població amb un cònjugue de la població que formen una nova casa.
- Caps de casa no originaris de la població amb antiguitat mínima de 12 anys, que treballin en el terme de forma estable, a més de tenir unes propietats mínimes de terra (1 ha de secà o mitja de
regadiu) i la possessió de 2 caps de bestiar major o 10 de menor. A Farrera
l’antiguitat és de 3 anys, però han de posseir una major quantitat de terra
(1ha de regadiu).
- Els funcionaris municipals o estatals amb plaça en propietat.
Als anys 70 la Ribalera es presenta com una muntanya comunal (la CUP 146, objecte d’aquest projecte), amb aprofitaments de llenyes, pastures, fustes i pins pels tres pobles de la Coma de Burg, d’extensió de2.270 ha . Pertany la
meitat al comú de veïns de Farrera i Burg i l’altra meitat a la vila de Tírvia.
També hi trobem la muntanya de 1750 hectàrees, anomenada de Sant Joan de l’Erm en la qual hi tenen drets de participació en un 50% Tírvia, Romadriu, Burg i Farrera i l’altre percentatge a la vila i vall de Castellbó. L’administració i explotació d’aquesta muntanya sud de la Ribalera correspon a l’ajuntament de la vila i vall de Castellbó. Fins fa pocs anys encara tenia, la vila de Tírvia, la costum de portar el bestiar una vegada a l’any fins dins de la vila de Castellbó. Tradició que tenia la finalitat de preservar els drets d’empriu de la vila de Tírvia dins la vall de Castellbò.
Info extreta de: Projecte gestió forestal Programa LIFE, per Christian Geis Nielsen
La Ribalera és una vall del Pallars Sobirà al límit amb l'Alt Urgell, drenada pel riu Romadriu o riu de Santa Magdalena, que té la seva capçalera a la línia de crestes de la serra del Covil. Limita pel nord amb la vall Ferrera, des del coll de la Mànega que la comunica amb la coma de Burg, fins al coll de Conflent que la comunica amb la vall d'Aós i amb Andorra, passant pels pics del Covil (
HISTÒRIA
Prega un refrany popular que "qui no sap servir-se de tres mil anys d’història, viurà a l’ombra tota la vida", així doncs cal primer conèixer l’evolució d’un territori per a entendre el seu paisatge i poder, aleshores, gestionar-lo. En paraules de Ramon Folch, el paisatge és el resultat d’un "algorisme socioeconòmic", i per aquesta raó, apuntem cinc cèntims de la relació, que en els ultims segles, l’home ha tingut amb la Ribalera.
La Ribalera, diferent a l’actual pel que fa a la seva extensió i delimitació, ha estat un territori fortament lligat a l’activitat humana. Dintre el bosc hom trobava, als voltans del segle XII, quatre pobles i dos hospitals, Romadriu, Colomers, Castellarnau, Serret i els hospitals de Sant Joan de l’Erm i el de Vaell. Els dos hospitals eren dins dels vials més importants: el que des de Rialp anava cap a la Seu, o que pel canal de Romadriu i pel vial de Colomers es dirigien cap a Tírvia i la Coma de Burg.
L’Hospital de Vaell (o Vell), situat al mateix emplaçament de l’actual ermita de Santa Magdalena, fou un monestir fundat per Castellarnau (conseller oficial del vescomtat de Castellbó), en el segle XII, instal·lant-hi l’Ordre Hospitalària de Sant Joan de Jerusalem amb les funcions de centre cultural, d’ensenyament, i religiós de la Ribalera i com a refugi de peregrins. Fou abandonat a meitat del segle XIV. Al segle XVI l’ermità s’enrunà i no fou fins el 1700 quan es reconstruí. L’església romànica de Santa Magdalena ha continuat fins avui, com a centre de culte de la Ribalera, Coma de Burg, vall de Castellbò, Civís, Aós i Asnurri.
En el mateix segle XII, però una mica més tard, s’instal·là un altre hospital, de la mateixa ordre, al vessant obac de la Vall, al marge esquerre del riu Romadriu, creant Sant Joan de l’Erm, que es convertiria en centre d’atracció religiosa i de nombrosos conflictes per la possesió dels rics recursos naturals de la zona. Va pertànyer al terme de Rubió i Vilamur fins a finals del segle XV, quan s’originaren els conflictes amb la Vall de Castellbó (que penetrava cap a Sant Joan) i amb Tírvia, Burg i Farrera (per l’ocupació de les terres abandonades de Ribalera i l’aprofitament dels seus recursos). El límit dels dos comtats, el de Vilamur (de la Vall de Castellbó) i el de Castellbó (de Tírvia, Burg i Farrera) es trobava en el camí que passa pel mig del santuari, el que dóna idea de la conflictivitat d’aquest bosc que sempre ha estat terra fronterera. El 1760 Vilamur reconeix l’oblit en l’exercici del seus drets en l’administració religiosa del santuari, al temps que els de Castellbó adquireix la possessió pacíficament . Repetits incendis provocats, sospitosos d’amagar reivindicacions de termes, duen a reconstruir l’ermita a la Basseta (on avui trobem les instal·lacions d’esquí nòrdic), en ple territori de la Vall de Castellbó, tot i la forta oposició dels pobles de la Coma de Burg. L’antic emplaçament passarà a anomenar-se Sant Joan de l’Erm Vell.
L’origen dels nombrosos enfrontaments que s’han donat en aquest bosc, troben la seva raó, en gran part, en el despoblament total dels nuclis de Castellarnau, Serret i Colomers i temporal Romadriu. Aquestes marxes eren degudes a les dures condicions de vida a l’hivern i a les guerres entre el comte del Pallars i els Comenge. Al segle XV, amb el despoblament total, el vescomtat de Castellbó es divideix en 5 quarters, un d’ells encapçalat per Tírvia, que comprenia Mallolís, Sant Joan de l’Erm, Burg, Farrera i Ribalera.
Amb tot, a finals del segle XV i principis del següent, en la Ribalera es donava la situació següent:
- Burg i Farrera han ocupat i incorporat al seu terme una gran part dels antics termes de Serret, de Castellarnau i de Colomers.
- La irrupció de la potent vila de Tírvia, que no tenia terme fronterer amb la Ribalera. Un dels pobles que hi havia entremig, Mallolís, és absorbit, fent possible la penetració de Tírvia a la Ribalera.
- La vall de Castellbó penetra per Sant Joan de l’Erm, on entraran en conflicte amb els altres pobles.
- Les zones centrals al nord i sud del Romadriu no pertanyen ni a Tírvia ni a la vall de Castellbó, tampoc és una muntanya comuna entre els altres dos pobles.
Els únics que realitzaven actes de propietat a tota la Ribalera eren Burg i Farrera, ja que hi pasturaven les herbes i el bestiar dormia a la zona, i tenien emprius en els termes de la vall de Castellbò.
Aquests fets provocaran una sèrie de conflictes per la possessió de la Ribalera fins al segle XIX. Durant el segle XVI foren continus els enfrontaments per els drets de pastura,entre els pobles de la Coma de Burg i la vall de Castellbó, situació que es resolgué als tribunals a favor dels primers degut als més de 200 anys de possessió de la zona.
El 1755, l’endeutament dels pobles de Tírvia, Burg i Farrera, els hi fa vendre els drets per fer carbó i carbonejar als boscos de Ribalera a Carles de Castellarnau d’Alins per a obtenir carbó per a les seves fargues de Vallferrera. En aquestes dates, el mateix Carles de Castellarnau, obté el permís de controlar les aigües, element que era d’ús lliure per les comunitats, per així poder-la explotar per les seves molines i fargues. L’any 1759, el ritme de desforestació era excessiu i les comunitats volen que s’aturi o es quedaran sense boscos. Les comunitats acudeixen a la Reial Audiència perquè es declari nul·la la venda. Carles de Castellarnau es defensa dient que li pertany el bosc per l’establiment d’una nova farga, al·legant que proporcionava treball tant a la Vall Ferrera com a la Coma de Burg. Els tres pobles, veient com els beneficis del carbó, ferro i comerç, anaven cap a les mans dels poderosos, fan valer els seus drets i tornen el pre de compra dels boscos als Castellarnau.
Fruit d’un repoblament que s’havia donat a Romadriu, cap al 1550, aquest poble comença el
Al 1784 s’ordena a cada part que nomeni un geòmetra perquè realitzi un mapa sobre els límits de la Ribalera, tenint en compte les reivindicacions de les dues comunitats.
Una sentència del 1790 reconeix els límits reclamats per la part de Tírvia, Burg i Farrera, reconeixent els emprius de Romadriu i Castellbò sobre la part sud de la Ribalera. Aquell mateix any els pobles de la Coma tornen a vendre als Castellarnau el dret de fer carbó, degut a l’endeutament que tornen a patir les comunitats. Aquest cop però, hi haurà dos experts que s’encarregaran de marcar els arbres que es poden tallar evitant una nova desforestació massiva.
L’any 1791 les comunitats de Tírvia, Burg i Farrera fan un agermanament amb la comunitat de Romadriu, renunciant aquesta a l’antiga unió amb la vall de Castellbò i tenint la possibilitat de poder participar en els beneficis de la Ribalera.
L’acord definitiu entre Tirvia, Burg, Farrera i la vila i vall de Castellbó, s’aconsegueix el 1807, reunits a l’ermita de Sant Joan de l’Erm, posant fi a segles d’enfrontament, creant i reglamentant una explotació comuna i zones d’emprius.
La història recent de La Ribalera irromp el segle XIX amb la introducció de la societat liberal i capitalista, que es traduirà en el Pallars com la presència de l’Estat en el control dels aprofitaments. L’any 1855 trobem una Ribalera dividida en dos muntanyes:
Una Ribalera de la part obaga, partida de Sant Joan de l’Erm, de comú aprofitament dels pobles de Tírvia, Romadriu, Mallolís, Burg i Farrera.
Una Ribalera que es correspondria a la part nord del riu Romadriu, de comú aprofitament dels pobles de Tírvia, Romadriu, Burg, Farrera i la vila i vall de Castellbó.
El reial decret de 1897, amb la creació del catàleg de "Montes de Utilidad pública", provoca els primers intents de escissió dels emprius i agermanaments, ja que els batlles dels pobles aprofiten per declarar a favor del seu terme, el domini de les muntanyes.
Finalment l’adscripció de la Ribalera al terme de Farrera ha provocat diversos conflictes amb la vila de Tírvia, la vila demanarà, per evitar més problemes, la divisió dels drets de la Ribalera. La lentitud de l’administració estatal va fer desaparèixer els ànims de divisió salvant així l’agermanament.
Al 1959 Tírvia i Farrera regulen les muntanyes comunals, un dels conceptes que es defineixen és la condició de "veí-cap de casa", beneficiari dels aprofitaments comunals, aquesta formulació inclou:
- Els veïns caps de casa de família originària de la població, amb casa oberta de forma habitual i permanent, i els veïns casats a la població amb un cònjugue de la població que formen una nova casa.
- Caps de casa no originaris de la població amb antiguitat mínima de 12 anys, que treballin en el terme de forma estable, a més de tenir unes propietats mínimes de terra (
- Els funcionaris municipals o estatals amb plaça en propietat.
Als anys 70 la Ribalera es presenta com una muntanya comunal (la CUP 146, objecte d’aquest projecte), amb aprofitaments de llenyes, pastures, fustes i pins pels tres pobles de la Coma de Burg, d’extensió de
També hi trobem la muntanya de 1750 hectàrees, anomenada de Sant Joan de l’Erm en la qual hi tenen drets de participació en un 50% Tírvia, Romadriu, Burg i Farrera i l’altre percentatge a la vila i vall de Castellbó. L’administració i explotació d’aquesta muntanya sud de la Ribalera correspon a l’ajuntament de la vila i vall de Castellbó. Fins fa pocs anys encara tenia, la vila de Tírvia, la costum de portar el bestiar una vegada a l’any fins dins de la vila de Castellbó. Tradició que tenia la finalitat de preservar els drets d’empriu de la vila de Tírvia dins la vall de Castellbò.
Info extreta de: Projecte gestió forestal Programa LIFE, per Christian Geis Nielsen